Fa uns dies Carmina em recordava un fet que va passar fa uns 11 anys. Ella no se’n recordarà de la fetxa, jo sí, per altres motius. Era el 21 de febrer, dissabte.
Anàvem a sopar, taules de 4 persones, de la nostra taula recorde qui érem 3 d’ells, el quart no el recorde. Hi havien unes llesques de pa, un pitxer amb aigua i un barralet, porró, amb vi. Van arribar les bajoques amb pernil i Maria va suggerir que podríem beure el vi, així és que vaig agarrar el barral i els gots i vaig començar a decantar per la part estreta. La quarta persona va protestar que així tardaríem molt, i jo li vaig amollar un “la paciència és una gran virtut”. Carmina se va riure com sols ella se sap riure, per dins i guardant al cor. Maria crec que va pensar que jo era gilipolles i crec que una miqueta de raó sí que tenia, tot i que després li vaig resultar interessant i ella a mi i crec que no calen més explicacions.
El modo en que un hombre acepta su destino y todo el sufrimiento que éste conlleva, la forma en que carga con su cruz, le da muchas oportunidades —incluso bajo las circunstancias más difíciles— para añadir a su vida un sentido más profundo. (…) Aquí reside la oportunidad que el hombre tiene de aprovechar o de dejar pasar las ocasiones de alcanzar los méritos que una situación difícil puede proporcionarle.
L’extracte és de Viktor Frankl, del seu llibre El hombre en busca de sentido. Ens el van fer llegir a l’institut i des d’eixe moment m’ha quedat alguna de les seues propostes guardades per dins. Aquells anys van tindre alguna que altra dificultat, i el pensament i la discusió sobre la oportunitat que ens ofereixen les époques dures, les crisi i les circumstancies desfavorables i no volgudes em van fer créixer com a persona; espere que a Maria també, li vaig perdre la pista ja fa anys.
Ara em toca viure, una vegada més, un moment on la paciéncia em pareix que jugarà un paper important. I també el saber vore els problemes com a oportunitat de creixement. Espere poder tindre la oportunitat per a discuitr-ho i poder-nos interpel·lar. Des de l’amor.
Etiquetas: el hombre en busca de sentido, estado de ánimo, viktor frankl
25 febrero 2009 a las 16:42 UTC
“Siempre nos quedará Betxí”, va dir cert cinèfil… Tens raó, no recordava el dia. Però et diré quina taula era i on estaves assegut. Per a mi és una frase mítica, i recordar la situació encara m’arranca el somriure. 3 brindis. Perquè tingues moments de creixement dialogat. Perquè hi haja solució positiva a la fórmula que relaciona la paciència i l’acció impulsiva. Per les frases mítiques.
26 febrero 2009 a las 16:24 UTC
Hem arribat a una conclusió: la quarta persona segurament siga César. Això si la memòria de Carmina i meua no ens falla.